Jo corro amb tu, i per mí. El què em dona fer aquest esport no ho puc definir en una sola paraula, és un estira i afluixa, és com la vida, no? On hi ha patiment i també alegria, grans satisfaccions i a vegades frustracions. Algunes persones no ho entenen, no entenen que jo ho aconsegueixi d'aquesta manera, però estic convençuda que tenen la seva manera per trobar aquestes sensacions. La més important és sentir-te tu mateix, sentir-te viu, sense dependendre de ningú més, només de tu, física i mental. Mentalment trobes aquells recursos, aquells pensaments que fan que et carreguis de força un altre cop quan estàs a punt de tirar la tovallola, i aquí entres tu. És una barreja de motius per seguir, per no parar, tu, jo, el meu orgull, i la conseqüència que tindria no fer-ho d'aquesta manera, decepció. Tothom fa el què sent que ha de fer, el què el fa sentir bé amb un mateix. Al final va molt relacionat amb la seguretat d'un mateix... Molta? Poca? No sé, depèn de com es miri. Jo tinc la meva pròpia teoria. Però per a mi és totalment terapèutic.
Si no ho fes no seria la que sóc ara, i sino ho fes així segurament ja no ho faria més perque no oblidem que és esforç, sacrifici i força de voluntat. Busques les teves tàctiques per continuar per aconseguir aquell petit repte, allò que t'has proposat, et carrega d'energia per assolir els reptes que et va posant la vida. És un entrenament per la vida, un entrenament mental. Inconcientment és un paral·lelisme d'un mateix i de la pròpia personalitat.
I ja està, per mi no és
una moda, ara toca, com mola, i tot això. Fa temps que ho faig, i abans feia altres coses, i ara també ho alterno sempre que puc. Però les circumstàncies de la vida m'han portat a escollir una manera complerta que m'oferiex moltes coses positives en 30, 40 ó 50 minuts amb unes "bambes" i un pantaló curt. TERAPÈUTIC total!
